Poema de Nadal

Joan Maragall Aquesta nit han passat i han posat la mà als balcons… Els somnis dels infantons han granat. Cap a Orient se’n van tornant a llur reialme confús, a regnar-hi tot pensant en Jesús. Heu sentit avui el cor matinejador dels nens? Heu sentit el rastre d’or, mirra, encens?

Josep Carner Matinet, matí, quel’airet és fi i la boira minsa s’ajeu i s’esquinça… Vaig a les parades de molsa… Debades cerco ací i allí la molsa més dolça, la pàl·lida molsa que sempre volguí. Les que eren la festa de negra foresta, les moles humides, ara atapeïdes al carrer mesquí, jeuen arraulides enyorant el

osep-Sebastià Pons Tres reis d’Orient – tres reis caminaven, la corona d’or – de lliri la barba, el mantell brodat – d’ocells i de branques. Diuen que han vingut – de la serralada, i jo no ho crec – que la gent s’enganya. Ben embolicats – dins una nevada, del cimal del cel – han

J. V. Foix Ho sap tothom, i és profecia. La meva mare ho va dir un dia Quan m’acotxava amb blats lleugers; Enllà del somni ho repetia L’aigua dels astres mitjancers I els vidres balbs d’una establia Tota d’arrels, al fosc d’un prat: A cal fuster hi ha novetat. Els nois que ronden per les

Pere Quart Planten un arbre sense arrels al líving, i fan que llevi, de sobtada torrons de can Fatjó i un tren elèctric. El favorit, el dolç monopolista despengen un estel -tal com ho dic-, si volen, per al fill embrutit que marraneja. Doncs, està vist: fer miracles no és pas cosa de sants ara

Marià Villangómez Tres camins de retorn cap a uns regnes boirosos. No voldrien poders, d’obeir ambiciosos. Si es poguessin quedar vora el més gran Misteri! Però enigmes petits esperen llur senderi. Ara duen al cor l’estrella que els guiava. No els cal altra escalfor sota la volta blava. Llur posat més humil, més humana llur