La nit del 24 de desembre és una de les més màgiques de l’any. Especialment per a la mainada. La celebració té l’origen en la societat rural preindustrial: antigament, els troncs dels arbres eren la matèria primera de tota mena d’eines i la principal font d’energia. El tió representa la importància d’aquest recurs natural, al qual se li atribuïen qualitats màgiques coincidint amb la nit més llarga de l’any. Un tió salvat de la llar de foc, ben escalfat i alimentat (i en alguns casos disfressat), esdevé el protagonista de la nit. I amb l’ajuda dels cops de bastó i les cançons de la mainada, el tió caga fruita seca, torrons i dolços que s’aniran consumint durant els dies de festa.
El Tió és una celebració molt familiar. Cada casa el celebra de la seva manera i les cançons que es canten mentre se’l fa cagar varien segons la tradició de cada indret.
Aquesta és una de les moltes versions de la cançó del caga tió:
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera
i el pollí a dalt del pi;
toca, toca, Valentí.
Passen bous i vaques,
gallines amb sabates,
capons amb sabatons;
correu, correu minyons
que el vicari fa torrons,
la guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats.
Ai el brut, ai el porc,
ai el cara cara cara,
ai el brut, ai el porc,
ai el cara de pebrot!.
d’avellana i de pinyó,
no caguis arengades
que són massa salades,
caga torrons,
que són més bons.
Caga tió
sinó et darem
un cop de bastó.