Crido, de Mariano Ribalta
Crido!
Però no tinc veu…
Trist ressò de la meva ànima
en aquells grans canons,
els meus ulls sense reflex
ja no vessen,
el que havien arriba a vessar.
Crido!
I no tinc veu…
El fang de la gola m’ennuega,
i m’embruta l’ànima,
em sento brut i alhora perdut.
Guardo les poques paraules d’amor
que tinc en una capsa,
i la deso dins el cor,
per parlar,
només amb mi mateix…
I torno a cridar!
Que no tornaré a cridar mai més.