L’exercici d’enlairar estructures humanes consisteix en què unes persones s’enfilin sobre les espatlles d’unes altres. En ocasions s’ha assenyalat que és un tret comú en diverses cultures, com per exemple al Nord d’Àfrica i a l’Índia (Eloi Miralles, «Una d’indis» a: Terços amunt!, núm. 5 novembre-desembre de 1993). Però, es prou evident que la manera d’aixecar torres humanes és un tret diferenciador entre la gent del nostre país, principalment el triangle de Valls-Tarragona-Vilafranca, d’aquella de qualsevol altre indret del planeta.
Tal i com són entesos els castells avui en dia, el seu origen es remunta a un antic ball conegut amb el nom de «Ball de Valencians» que formen part de la família de balls de bastons, els qual tenen la seva aparició en el segle XVIII en l’àrea geogràfica de la Catalunya Nova. D’aquesta mateixa família de balls en formarien part els Titans, Piràmides, Campana, Muixeranga o Moixigangues dels qui se’n troben referències als segles XVI, XVII i XVIII. Tant el Ball de Valencians com la Muixeranga comparteixen forts components religioses i punts en comú respecte a l’enlairament de torres humanes. Les primeres referències documentals vers el Ball de Valencians s’han de cercà l’any 1687 en la celebració de les Festes de Santa Tecla ( Tarragona) on hi participen el Ball de Bastons de Bràfim ( Món Casteller, vol. I).
De mica en mica, s’anaven separant el ball, que anava evolucionant, i l’enlairament de construccions humanes. Coincidint amb el període més esplendorós del fet casteller el Balls de Valencians anava desapareixen. Tot i això, en l’actualitat encara s’hi poden cercar representacions d’aquests balls en algunes poblacions catalanes, com per exemple les Muixeranges que en un principi se’n donaven arreu del país i avui es conserven al País Valencià, essent la més coneguda la Muixeranges de l’Algemesí.
La primera referència concreta d’una actuació castellera es troba l’any 1789 a la vila d’Alcover on s’hi aixecà un pilar de tres, i l’any següent s’hi enlaira un pilar de quatre. És en l’any 1805 quan per primera vegada en la història dels castells es percep l’existència de dues colles castelleres en la població de Valls, la dels pagesos i la dels menestrals. Essent ambdues colles estables i que conformaven els castells tal i com han arribat al dia d’avui, tenint en compte les petites modificacions originades per cada context social i històric. Així doncs, no és estrany que es consideri tradicionalment a la vila de Valls com «el bressol dels castells». Però tot i això, ambdues colles en les seves actuacions a plaça rebien el suport i la col·laboració d’homes d’arreu de les comarques castelleres, primordialment de l’Alt Camp i del Tarragonès.
L’activitat d’aquestes dues colles vallenques es va veure apaivagada per la Guerra del Francés (1808-1814). En acabar el conflicte bèl·lic, l’any 1819 es tronar a emprendre l’activitat i les referències documentals ens parlen que la colla dels menestrals realitzaren la «torre de ocho estadios», sense poder determinar de quants components bastia cada pis donat el fet que aleshores el mot «torre» era sinònim de castell, a diferència del significat que en l’actualitat se li atribueix a llur mot que ens donaria a entendre que s’havia enlairat un «dos de vuit».
A la meitat del segle XIX, les colles vallenques assoleixen nivells notables amb castells de vuit. En aquests mateix període s’inicia l’arrelament dels castells en tot el Camp de Tarragona i el Penedès, esdevenint-se la ciutat de Tarragona una de les places castell
eres per antonomàsia. Aquest període de temps que abraça des de l’any 1851 fins al 1889 és conegut en el món dels castells com «la primera època d’or dels castells», ja que en aquesta segona meitat del segle XIX s’hi documenta el primer i el darrer castell de nou del segle passat, executant-se el primer tres de nou amb folre a la ciutat de Tarragona l’any 1851 per les Festes de Santa Tecla a càrrec dels «Xiquets de Valls».
En el transcurs de la segona meitat del segle XIX s’aprecia tot un seguit d’actuacions fixes, i el nombre d’aquestes realitzades pels «Xiquets de Valls» per temporada anava en augment. A més a més, un aspecte prou significatiu d’aquesta època esplendorosa dels castells era l’existència de colles locals, independentment de les colles vallenques. Tal com exposa en Eloi Miralles ( «Castellers» a la revista Presència, núm. 1.123 agost-setembre 1993) » durant el darrer quart de la centúria passada, es té noticia de l’existència d’altres colles alienes als Xiquets de Valls: els Torraires de Montblanc, la Moixiganga d’Igualada, els Xichs de Barcelona, els Xiquets de l’Espluga (Francolí), els Xiquets de Torredembarra,..,».
A partir de 1889 s’inicia un període de decadència en el món casteller motivat per la crisis de la fil·loxera, provocant que molts habitants de les comarques castelleres haguessin d’emigrar cap a la ciutat per tal de poder cercar un lloc de treball, donat el gran trasbals que es produir en el camp. A més a més, aquest descens demogràfic es veu accelerat per la inauguració l’any 1883 de la línia de ferrocarril que unia Valls amb Barcelona.
Un altre aspecte que té gran influència en la decadència dels castells, són les modificacions de les costums culturals i lúdiques de la so
cietat de l’època. Durant l’any 1907 la popularització de la sardana empordanesa és paral·lela a la davallada dels castells, que inclùs origina un debat social en les comarques castelleres on hi havien partidaris de potenciar les tradicions locals ( els castells) en lloc d’introduir costums «foranis» ( com la sardana). Amb tot això, s’ha d’afegir l’aparició de l’esport com a fenomen juvenil en el primer decenni del segle passat.
Arrel d’aquests factors els castells passen pel moment més difícil de la seva història, hi ha una disminució d’actuacions i les construccions que es duen a terme cada vegada són de menys pisos o alçada. Aquesta mala situació dels castells es perllongà fins l’any 1926. A partir d’aquest any s’inicia una nova etapa denominada la «renaixença dels castells», on s’hi aprecia una recuperació dels nivells i de les construccions que arriba fins als nostres dies, a excepció dels període de la Guerra Civil ( a partir de 1936) en que s’observa una aturada en l’activitat castellera de les colles, ja que molts castellers durant la guerra van perdre la vida i d’altres per poder-la salva van haver de recorre a l’exili. Però, tot i aquesta aturada dramàtica l’activitat creixent de les colles havia agafat empenta, i una vegada es finalitzar la guerra l’activitat de les colles anava a l’alça. La dècada dels anys seixanta i setanta del present segle, tenint en compte les circumstancies de l’època, es caracteritza per un augment en el nombre de colles de nova creació i per una eufòria col·lectiva pels castells.
En la història dels castells s’hi pot trobar una segona època d’or en la qual retornaren les construccions que ja s’havien bastit en el segle passat, la colla degana del fet casteller, els Xiquets de Valls, foren els encarregats de coronar el primer castell de nou folrat del segle XX l’any 1981. El fet de bastir castells de nou pisos significa l’inici d’una nova era en la història moderna dels castells, que des l’any 1981 ha anat a més sense cap interrupció fins arribar als nostres dies.
Durant la dècada dels noranta el nivell tècnic des d’una perspectiva global de les colles és molt alt. Arrel de l’èxit que tenen els castells arreu del país la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya ( entitat fundada l’any 1990) pactà amb la televisió de Catalunya un calendari de transmissions de les diades considerades com a més importants, que en la mesura que han passat els anys s’ha anat augmentant el nombre de diades televisades.
En aquests últims deu anys s’han aconseguit recuperar els castells dels segle passat, essent l’últim qu
e mancava per coronar el tres de vuit aixecat per sota, que el passat set de novembre els Xiquets de Valls assoliren a Vila-Rodona. A més a més, s’ha aconseguit la construcció de deu pisos ( el tres de deu amb folre i manilles), anomenada entre el món casteller com » el mite de deu», que tan sols dues colles han tingut el gust de bastir-lo, els Castellers de Vilafranca i el Minyons de Terrassa, ambdues l’executaren l’any 1998. Tanmateix, en el darrer any d’aquesta última dècada de segle tres colles amb més de vint-i-cinc anys d’història han aconseguit els galons de nou, els Xiquets de Tarragona, Els Bordegassos de Vilanova i els Castellers de Barcelona.
Un tret significatiu que permet apreciar la forta embranzida que han tingut els castells arreu del país és el nombre de colles i la localització geogràfica d’aquestes.Així doncs, durant els primers anys del segle XX, per exemple l’any 1994 en el país hi havien un total de vint-i-sis colles castelleres disperses entre les comarques de l’Alt Camp, Barcelonès, Baix Camp, Baix Llobregat, Baix Penedès, Alt Penedès, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Bagues, Garraf i Tarragonès.
