El Bou de Barcelona, contràriament al que la figura pot representar en altres poblacions catalanes, respon a un personatge dòcil i bonàs, de pas tranquil i cerimoniós, i que no perd el posat i el rostre seriós.
Les primeres referències les trobem ja als anys 1467 -rebuda del Duc de Calàbria- i 1568 -entrada de Felip II a Barcelona- quan, sent responsabilitat del gremi dels carnissers era cavalcat per un personatge que el guiava per on volia, evidenciant el seu caràcter manyac. El mateix trobem als anys 1599, 1623 i 1701 -l’entrada a la ciutat de Felip III, la processó del Corpus de Santa Maria del Mar i la rebuda de Felip de Borbó- quan queda constància que era cavalcat per un membre del gremi amb solemnitat i sense cap intenció burlesca o vexatòria.
Canvia però al segle XVII quan passa a ser responsabilitat del gremi dels graners, els quals tenien capella a la parròquia del Pi: transforma el seu caràcter i passa a ser un animal eixelebrat i foll, que empaita i envesteix la gent. Es coneix com a Bou del Pi i, cap al 1780 i degut al seu mal estat, la gent l’arriba a conèixer com a “l’ase del Pi”. Participa al 1807 en les festes per la beatificació de sant Josep Oriol, però a causa d’haver perdut la seva noble imatge no és ni reconegut pel poble -un autor de l’època l’anomena “mogigato”-. Finalment al 1839 trobem la seva darrera sortida per les festes de celebració de la pau de la Guerra dels Set Anys.
